dissabte, 19 d’agost de 2017

La notte dell'addio



"La notte dell'addio
il buio dentro intorno,
poi quando vuole Dio
si accende un nuovo giorno.

La nostra casa vuota
il sole inonderà
e tu non ci sarai
e tu non ci sarai
amore mio.

La notte dell'addio
neppure una parola,
tu contro il petto mio,
non vuoi lasciarmi sola,
io ti prometto amore
che mi ricorderò
del bene che mi hai dato,
del bene che ti ho dato...
Addio.

Come un filo
che si spezza,
come sabbia
che nessuno
mai nessuno
uò tenere
tra le dita
ora la tua vita
si allontana dalla mia.

La notte dell'addio
il buio dentro intorno,
poi quando vuole Dio
si accende un nuovo giorno.

La nostra casa vuota
il sole inonderà
e tu non ci sarai,
e tu mi mancherai...
Addio."



La fantàstica interpretació de "La notte dell'addio" per Iva Zanicchi a San Remo el 1966:

divendres, 18 d’agost de 2017

Felicitat i destí




Picasso 1962



“Le bonheur est la plus grande des conquêtes, celle qu'on fait contre le destin qui nous est imposé."


Albert Camus, Lettres à un ami allemand



“Qu’est-ce que le bonheur sinon l’accord vrai entre un homme et l’existence qu’il mène?”


Albert Camus, Noces





dijous, 17 d’agost de 2017

Influència espiritual







"Silenciosos i sense veu, però movent al món de manera impactant amb una sola paraula, així són els que fan avançar l'evolució mitjançant la ment celestial. Així, quan la plena transparència es forma en el seu interior, la seva energia mou el cel: apareixen les estrelles de bons auguris, descendeixen els dracs grocs, arriben els fènix, sorgeixen les primaveres oloroses, creixen delicades llavors, els rius no es desborden, els oceans no produeixen sismes submarins.

Però si ens oposem al cel i som violents amb els éssers vivents, llavors el sol i la lluna s'eclipsen, les estrelles es desvien dels seus cursos, les quatre estacions es barregen entre si, els dies són foscos i les nits són clares, les muntanyes s'esfondren i els rius s'assequen, hi ha tempestes d'estiu a l'hivern i gelades a l'estiu.

El cel i la humanitat tenen interconnexions, de manera que quan les nacions moren, els signes del cel canvien. Quan la moral de la societat és caòtica, apareix l'arc de Sant Martí. Miríades d'éssers tenen interconnexions, la vitalitat i l'energia tenen maneres de reduir-se entre si. Per això no pot fabricar-se artificialment el miraculós i el sagrat mitjançant el coneixement i no pot forçar-se a que passi mitjançant l'ús de la força.

Així doncs, les persones elevades uneixen les virtuts amb el cel i la terra, uneixen els llums amb el sol i la lluna, uneixen els cors amb espectres i esperits, i uneixen la fiabilitat amb les quatre estacions. Acceptant la ment del cel i l'energia de la terra, es vinculen a l'harmonia i absorbeixen la seva pau. Viatgen pels quatre mars sense deixar les seves cases, canviant els costums perquè la gent canviï cap a millor, de manera que sembli que ho faci per si mateixa. Així són les persones que són capaces d'exercir influència espiritual."


Del Wenzi 12



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 16 d’agost de 2017

King Lear










"Blow, winds, and crack your cheeks! Rage! Blow!

You cataracts and hurricanoes, spout

Till you have drench'd our steeples, drown'd the cocks!

You sulphurous and thought-executing fires,

Vaunt-couriers to oak-cleaving thunderbolts,

Singe my white head!

And thou, all-shaking thunder,

Smite flat the thick rotundity o' the world!

Crack nature's moulds, and germens spill at once,

That make ingrateful man!"



Shakespeare, King Lear, acte III, escena 2


Quina gran obra!










dimarts, 15 d’agost de 2017

Economia, cultura i saviesa




Léger 1924



A l'hora d'establir les finalitats de la nostra dinàmica social i personal cal fer les coses amb calma, ja que ens hi juguem molt. Aquesta determinació de finalitats és una de les tasques primordials per a tota societat i tot individu. I és una tasca continuada, permanent, perquè s'ha d'anar replantejant en funció de les noves realitats; com bé sabem, tant la història col·lectiva com la personal són històries de canvi, de transformació, i per tant de replantejament, fins i tot de les finalitats.

Si una de les característiques de la nostra societat actual és precisament l'acceleració del ritme de canvi, la tasca de determinació de finalitats se'n veu directament afectada: l'hem de practicar amb encara més freqüència (amb el risc que acabi esdevenint esgotadora i això ens porti a deixar-la de banda). Per això pot valer la pena diferenciar en el treball sobre finalitats un nivell més concret, més arrelat al dia a dia, als desafiaments que els canvis específics plantegen, i un nivell més genèric que es plantejaria la reflexió sobre quins grans àmbits són prioritaris a l'hora d'organitzar aquesta tasca, quins àmbits vertebren el món de les finalitats.

Aquest segon nivell més genèric té l'avantatge de poder ser abordat de manera més pausada, en estar menys sotmès a les pressions dels canvis quotidians. El debat sobre aquest segon nivell es pot obrir a més participants i permet un major diàleg amb les discussions al respecte que hi ha hagut en altres temps. I és un debat important perquè les seves conclusions incidiran profundament en el treball més concret fet al primer nivell.

Hi ha dos àmbits inicials la presència dels quals resulta indiscutible en aquest procés d'establiment de finalitats: l'economia i la cultura. No costarà gaire posar-se d'acord en que la nostra primera finalitat és sobreviure, i en que així que es pot aquesta supervivència esdevé benestar, confort, riquesa: aspirar a viure materialment bé és una finalitat força indiscutible. Tampoc costa gaire posar-se d'acord en la conveniència de desenvolupar la capacitat d'aprenentatge, acumular coneixements i aprendre a elaborar-los creativament. Ser cultes és certament millor que no ser-ho, això també sembla prou indiscutible.

A nivell col·lectiu l'assumpció d'aquests dos grans àmbits de finalitats és clara. Els països aspiren al màxim creixement econòmic, i competeixen per adquirir avantatges que els permetin esdevenir més rics. Amb l'agreujant que aquesta dinàmica competitiva fa que ningú es pugui aturar encara que ho desitgi, perquè els altres se n'aprofitaran i el perjudicaran (és una més de les situacions on només un acord global permet canviar les coses). A més, l'aspiració al creixement econòmic no sembla estar relacionada amb el nivell de riquesa ja assolit: no hi ha cap país de la OCDE que hagi decidit que ja és prou ric i pot baixar el seu ritme de creixement, per molt que els criteris de sostenibilitat ho facin desitjable. I les desigualtats internes de riquesa hi ajuden: “encara tenim pobres, encara hem de créixer més” (un cop més, la producció de la riquesa i la seva distribució apareixen com a problemàtiques diferenciades però amb una forta interinfluència).

També és prou clar que els països aspiren a maximitzar el seu nivell cultural, i més actualment quan el coneixement està esdevenint un factor de producció i competitivitat, fent més explícit que mai el lligam entre economia i cultura. Per alguna cosa parlem de la “societat del coneixement”. L'impacte econòmic de les inversions en el sistema educatiu està prou estudiat; la novetat actual és la transferència d'aquesta problemàtica a nivell d'empresa (“learning organizations”, empreses intel·ligents, capaces d'aprendre).

La obvietat d'aquestes consideracions no ha de desactivar, però, la nostra reflexió en el terreny dels grans àmbits de finalitats. Economia i cultura semblen campar-hi com a àmbits hegemònics indiscutits. A què més volem aspirar que a ser rics i erudits, tant personalment com col·lectivament? Què més volem que siguin els nostres fills, a més de rics i erudits? Quins altres grans àmbits de finalitats poden entrar en joc, tant individualment com col·lectivament? Hi ha espai per a més àmbits? Quins? I com se situaran aquests altres àmbits respecte a economia i cultura?

- - -

Fem una pausa. El tipus de relació entre dues persones, sigui d'amor, d'amistat o de companyonia, la manera de tractar-se entre elles, d'ajudar-se ¿depèn del grau de riquesa i de cultura d'aquestes persones? Dir que sí pot ser una resposta massa òbvia i fàcil, i a més allunyada de la realitat. ¿És que el nivell de ruptures de parella és superior en els estaments econòmicament més pobres que en els rics? O bé superior al de ruptures entre professors d'universitat? ¿És que un major nivell econòmic o cultural comporten l'establiment de relacions humanes més sòlides, més fondes, més sinceres, més duradores, més generoses, més tendres?

- - -

Reprenguem la reflexió. Quins altres àmbits de finalitats afegir a economia i cultura? Un primer àmbit podria ser el dels ideals col·lectius, de les aspiracions compartides, dels somnis comuns. Què volem ser i on volem anar com a societat, com a poble? Volem crear un entorn social on les persones gaudeixin d'un màxim de llibertat? Volem crear un entorn social presidit per la justícia, preocupat per una òptima redistribució dels béns? Volem establir unes relacions pacífiques, de coneixement i comprensió, d'intercanvi i cooperació, amb les altres societats? Volem proposar-nos col·lectivament noves fites de creativitat, d'imaginació, tant en l'àmbit de les estructures socials com en el de l'art, la diversió o els rituals col·lectius?

Certament la resposta no pot deixar de ser afirmativa, i aquest àmbit conformarà i condicionarà allò que en diem activitat política, encarregada de canalitzar aquestes aspiracions a més de procurar crear unes bones condicions per al desenvolupament de l'economia i la cultura i facilitar al màxim la bona convivència entre els ciutadans. L'àmbit polític entès d'aquesta manera completa doncs l'econòmic i el cultural, configurant el triangle que sembla suficient per a vertebrar una societat.

L'àmbit polític és un àmbit imprescindible a nivell col·lectiu i important a nivell personal, ja que dóna als individus tot un conjunt de possibilitats de servei a la comunitat, de projecció pública, d'aplicació d'uns ideals, de compromís en unes tasques col·lectives que el completen com a ésser humà, que li ofereixen camins de realització personal.

Queda, però, un altre gran àmbit per explorar, que més que un quart àmbit superposat és un àmbit transversal que impregna els altres tres, però que té també una certa dinàmica específica. És l'àmbit que donaria resposta a les preguntes plantejades a la pausa. L'àmbit de la qualitat de la nostra construcció personal i de la qualitat de les nostres relacions amb els altres. L'àmbit de la qualitat de la nostra relació amb l'entorn natural. I l'àmbit de la nostra relació amb les dimensions de la realitat que ens depassen (les dimensions de novetat, d'obertura, de frontera, de misteri, per exemple). Veiem, doncs, que és un àmbit vertebrat com a mínim en quatre àrees (construcció personal, relacions amb els altres, relació amb la natura i obertura al que ens depassa), i que treballar aquestes àrees incidirà en la nostra manera d'enfocar els àmbits econòmic, cultural i polític esmentats. Però tenen una especificitat, una dinàmica pròpia, que cal elaborar.

Hem optat per etiquetar provisionalment (potser apareixerà un terme més escaient) aquest darrer àmbit amb el terme “saviesa”. Diferenciant-la clarament de cultura: es pot ser molt savi amb un baix nivell cultural (i es pot ser molt savi amb un baix nivell econòmic). Precisament aquesta no dependència de la saviesa respecte a l'economia i la cultura és el que ha permès i permet que la vida humana hagi tingut i tingui un sentit en tot lloc i tota circumstància. El caçador - recol·lector de fa 15.000 anys, el pobre pagès egipci de fa quatre mil anys, el nen d'un suburbi bolivià actual no eren o són ni rics ni cultes, ni políticament rellevants. Però podien i poden ser savis, i d'aquí treuen la seva dignitat i el sentit de la seva existència.

- - -

Calma i rigor. Estem mirant de perfilar un quart àmbit en la determinació de finalitats. L'hem anomenat “saviesa” i dins d'ell hem assenyalat quatre àrees diferenciades. Com els altres àmbits, bé haurà de tenir una vessant personal i una de col·lectiva. I s'haurà de relacionar (potser per impregnació, apuntàvem) amb els àmbits econòmic, cultural i polític.

Tenim, doncs, un programa per desenvolupar:

1. Veure si el terme "saviesa" és el més adient per designar-lo o quines serien les alternatives possibles ("qualitat"? "estil"? "profunditat/pregonesa/fondària"?).

2. Veure si les quatre àrees esmentades són realment aquelles en que aquest àmbit es pot dividir i veure les característiques i la dinàmica de cada un d'ells.

3. La vessant personal d'aquest àmbit sembla prou clara, la vessant col·lectiva és més difícil de precisar i caldrà treballar-la especialment (hi ha, però, un aspecte de la vessant col·lectiva més desenvolupat: el de la relació amb la natura, tractat des del món de l'ecologisme i la problemàtica de la sostenibilitat).

4. Veure com pot incidir o impregnar aquest quart àmbit el plantejament de finalitats a nivell econòmic, cultural i polític.



Reflexió sobre la denominació

“Saviesa” té un problema: molta gent l'associa amb “alt nivell cultural” o bé amb gran acumulació de coneixements” (“és molt savi” = ”sap moltes coses”), i nosaltres ens desmarquem d'aquesta interpretació. S'associa també amb l'edat: sembla que calgui haver viscut molt per esdevenir savi, i una certa base hi ha, en aquesta consideració (l'experiència pot ajudar a afinar el discerniment entre el que realment té importància i el que no en té tanta).

Una de les definicions de diccionari de "saviesa" és “coneixença justa de les coses”, bonica però que transfereix el problema al qualificatiu de “justa” (una cosa semblant passaria si digués “coneixença veritable de les coses”). Si digués “coneixença profunda de les coses” mantindríem la transferència però potser en una millor direcció, com també passaria si diguéssim “coneixença de la qualitat de les coses”.

Una altra definició de diccionari és la de “capteniment assenyat en la vida, en els afers”. Aquesta passa el mort al “seny”, cosa molt catalana. Diguem que les dues definicions indicades fins ara són les que apareixen al diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans, i que apareixien ja idèntiques en el Fabra. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana va una mica més enllà, amb quatre accepcions: 1) Ciència profunda (interessant per l'aparició de la noció de profunditat) 2) Coneixença justa de les coses (que ja hem comentat) 3) Capteniment assenyat en la vida quotidiana, en els afers (perquè s'hi deu haver afegit aquí aquest esment de la quotidianitat?) i 4) Coneixement superior, de caràcter no sols teòrico-especulatiu, ans també pràctico-moral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l'home (ben interessant, tant pel lligam amb la pregonesa al que sembla fer referència amb el qualificatiu de “darrera” com per la relació amb el sentit de l’existència).

El Petit Robert comença reprenent, sota l’accepció “sagesse”, la “connaissance juste des choses”, associant-la (no sé pas si amb gaire encert) a una cita de Descartes: “Parfaite connaissance de toutes les choses que l’homme peut savoir” (que més aviat sembla fer al·lusió a una inassolible perfecció del coneixement de tot, en un gest de manca de modèstia prou curiós). Després de recordar-nos que ve lligada a Minerva, inclou una segona citació (encara més fora de lloc?): “La liberté intellectuelle, ou Sagesse, c’est le doute” (Alain). Més ben orientat sembla el pas següent, en parlar de “Connaissance inspirée des choses divines et humaines”, definició que situa en l'àmbit religiós tot fent esment del Llibre de la Saviesa i del do de saviesa com un dels set atorgats per l'Esperit Sant; aquí la incorporació de la noció d'“inspiració” és també prou suggerent. Després de passar per “vertu, comportement juste, raisonnable” (no gaire inspiradora) arriba a la més rica “qualité, conduite du sage, modération, calme supérieur joint aux connaissances” amb una cita de Boileau: “La sagesse? Une égalité d’âme que rien en peut troubler, qu’aucun désir n’enflamme”, un bonic rodolí d'aire buddhista; una altra de Vigny d’aire prou romàntic: “Un désespoir paisible, sans convulsions de colère et sans reproches au ciel, est la sagesse même”, i una de Proust: “On en reçoit pas la sagesse, il faut la découvrir soi-même […] car elle est un point de vue sur les choses” (molt bé, però caldrà precisar quin punt de vista…). Es passa llavors a una altra definició: “jugement dans les conceptions ou la conduite”, més aviat anodina si no fos complementada per “remarques, jugements, conseils de bon sens, résultant d’une longue expérience, que les nations mettent en proverbes” i es cita a Romain Rolland: “S’il faut dans la paix préparer la guerre, comme dit la sagesse des nations, il faut aussi dans la guerre préparer la paix” (una bona cita per tenir present en els temps actuals que ens han definit com els de “una llarga guerra”) També s'esmenta “modération et prudence dans la conduite” i “tranquilité, obéissance d’un enfant” (en una accepció molt francesa: “sigues bon nen…”) per acabar amb “caractère mesuré, modéré” i “absence d’hardiesse”.

El Webster’s és menys prolífic (a cada cultura el seu estil…): defineix “wisdom” com “accumulated philosophic or scientific learning”: knowledge; “good sense”: judgment i la més suggerent “ability to discern inner qualities and relationships”: insight, on tornem a connectar amb la profunditat en una bonica i precisa formulació.


Ens desanima aquest recorregut pel que fa a la idoneïtat del terme saviesa pel nostre propòsit? Més aviat no...






dilluns, 14 d’agost de 2017

Maria




Memling 1480




Memling 1472

Memling 1490


Memling 1487


Memling 1487


Memling 1490


Memling 1490



Filippo Lippi 1452



Filippo Lippi 1464



Filippo Lippi 1465



Botticelli 1477



Botticelli 1470


Botticelli 1470



Botticelli 1470



Botticelli 1467


Botticelli 1481


Botticelli 1487



Bellini 1487



Bellini 1485


Bellini 1485


Bellini 1480


Bellini 1475


Bellini 1475


Bellini 1470


Bellini 1465


Bellini 1455




Bellini 1490


Bellini 1490



Set imatges de Maria amb el nen Jesús de Memling, tres de Filippo Lippi, set de Botticelli i onze de Bellini, totes a la segona meitat del segle XV.





diumenge, 13 d’agost de 2017

Farmacèutiques




Twombly 1982



"La recerca en salut humana no pot dependre tan sols de la seva rendibilitat econòmica. El que és bo per als dividends de les empreses no sempre és bo per a les persones. La indústria farmacèutica vol servir els mercats de capital, però no és una indústria qualsevol: estem parlant de la nostra salut i les nostres vides i les dels nostres fills i milions d'éssers humans. He comprovat com en alguns casos els investigadors depenent de fons privats haurien descobert medicines molt eficaces que haurien acabat del tot amb una malaltia, però les deixen d'investigar perquè les farmacèutiques sovint no estan tan interessades en curar com en obtenir diners, així que aquesta recerca, de sobte, és desviada cap a la descoberta de medicines que no curen del tot, sinó que cronifiquen la malaltia i fan experimentar una millora que desapareix quan es deixa de prendre el medicament. És habitual que les farmacèutiques estiguin interessades en línies de recerca no per a curar sinó només per a cronificar mals amb medicaments cronificadors molt més rendibles que els que curen del tot i d'un cop per sempre.

I els polítics no intervenen perquè en el nostre sistema són simples empleats dels grans capitals, que intervenen el necessari per a què siguin elegits els seus nois, i si no surten, compren als que són elegits. Al capital només li interessa multiplicar-se. Gairebé tots els polítics - i sé el que em dic - depenen descaradament d'aquestes multinacionals farmacèutiques que financien les seves campanyes."


Richard J. Roberts, Premi Nobel de Medicina 1993, a La Contra de La Vanguardia del 27.07.2007





dissabte, 12 d’agost de 2017

Meduses








Explica Sergio Rossi a La Contra de La Vanguardia del 04.06.2007 que hi ha unes 4.000 espècies de meduses, i que existeixen des de fa 650 milions d'anys, o sigui que són més antigues que els peixos, els amfibis, els rèptils, les flors, els insectes, els dinosaures, les aus i els mamífers. Poden ser milimètriques o tenir dos metres de diàmetre de la seva umbela; algunes poden tenir tentacles invisibles de 30 metres. Moltes produeixen substàncies tòxiques, que els hi serveixen per caçar i defensar-se. Són cegues, només diferencien major o menor claredat. En un 95% són aigua...

Amb la sobreexplotació dels mars, els humans estem ajudant a la seva proliferació. Probablement, ens sobreviuran....





divendres, 11 d’agost de 2017

Arquitectura




Hammershoi 1902




"L'arquitectura resol la distància entre la pedra i l'esperit."


William Curtis a La Contra de La Vanguardia del 05.06.2007





dijous, 10 d’agost de 2017

Plena transparència







"Tot i que les normes puguin ser clares, no poden ser dutes a terme només pel governant, i per tant s'han de fonamentar en la plena transparència. Si el govern és exercit sobre el poble però el poble no el segueix, és perquè no hi ha plena transparència."


Del Wenzi 11



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)







dimecres, 9 d’agost de 2017

Levític 19



Malèvitx 1913


És bonic veure la vigència de consideracions escrites fa més de 3.000 anys, que subratllen la continuïtat de la condició humana: continuem necessitant sentir el mateix que els nostres avantpassats. Ens costa tant, canviar, millorar, fer les coses com cal!

El text, una adaptació de Levític 19, 10-18, posa aquestes paraules en boca de Déu, donant-els-hi així la màxima força i dignitat, el més gran aval, mostrant-les com a principis inqüestionables. El text diu al segon verset del capítol "Sigueu sants, perquè jo, el vostre Déu, soc sant." Sant vol dir separat, altre, diferent, diferenciat, que actua de manera diversa al previsible, a l'habitual, a l'espontani en una línia de millorar-ho. Seguint aquestes directrius actuarem diferentment, millor, com cal. És com si se'ns digués: Sigueu diferents en positiu, que això queda màximament avalat, perquè el vostre Déu és diferent en positiu i us anima a ser diferents en positiu. Per això té sentit acabar la lectura d'aquests textos d'alta potència dient: "És paraula de Déu."


Quan segueu els sembrats, no arribeu fins a la partió del camp ni recolliu les espigolalles. I en la verema, igualment: no esgotimeu la vinya ni recolliu els grans que han caigut. Deixeu-ho per als pobres i els immigrants.

No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament. No jureu en fals pel meu nom.

No exploteu el vostre proïsme ni li prengueu allò que és seu. No retingueu fins l'endemà la paga del jornaler. No insulteu un sord ni feu la traveta a un cec. Penseu que el vostre Déu ho veu tot.

En els judicis, no doneu sentències injustes. No sigueu parcials a favor dels pobres ni afalagueu els poderosos. Feu justícia a tothom. No aneu a escampar calúmnies entre els vostres parents. No us presenteu com a testimoni buscant la mort del vostre proïsme.

No coveu odi contra el vostre germà, però corregiu, si cal, el vostre proïsme; així no us fareu responsables del seu pecat. No sigueu venjatius ni guardeu rancúnia contra ningú. Estimeu els altres com a vosaltres mateixos.





dimarts, 8 d’agost de 2017

Propòsit de la música




Braque 1910



"The purpose of music is to draw toward a total exaltation in which the individual mingles, losing his consciousness in a truth immediate."


Iannis Xenakis al New York Times el 21.04.1976



Possible traducció:

"El propòsit de la música és dibuixar cap a una exaltació total en què l'individu es fon, perdent la seva consciència en una veritat immediata."






dilluns, 7 d’agost de 2017

Ment, cervell i cos




Léger 1909



"La ment és el producte de l'activitat del cervell, essent el cervell part d'un sistema biològic amb el cos."


António Damásio a La Contra de La Vanguardia del 28.03.2006





diumenge, 6 d’agost de 2017

Història







És bonic veure que "història" (ἱστορία), en grec vol dir "coneixement adquirit per recerca", i que deriva d'historeo (esbrino, inquireixo; d'ἱστορεῖν, investigar), el qual deriva d'histor (ἵστωρ, testimoni, el que sap una cosa perquè la veu, home savi, jutge).





dissabte, 5 d’agost de 2017

Pentàgon litúrgic



Duccio 1311



Cinc elements (espai, llum, so, gest, text) rellevants a l'hora d'establir una relació ritual, celebrativa, espiritual, litúrgica, religiosa o com li vulgueu dir amb un mateix i amb el món:



A.- L'espai (on som, on ens situem, quin és el nostre entorn físic):

1.- La natura

     1.1. Els "llocs de poder" (aquells que, no sé sap perquè, tenen una força especial).

     1.2. Els paisatges
            1.2.1. La muntanya
            1.2.2. El bosc
            1.2.3. La plana
            1.2.4. El mar
            1.2.5. El cel

2.- La ciutat

     2.1. El carrer

     2.2. La plaça

     2.3. El parc

3.- L'edifici

     3.1. El temple
            3.1.1. L'ermita
            3.1.2. La capella
            3.1.3. L'església
            3.1.3. La catedral

     3.2. La gran construcció civil

4.- La cambra domèstica

     4.1. La petita cambra personal o el racó de pregar

     4.2. La sala



B.- La llum (la llum hi ha al nostre entorn, la llum preparem nosaltres)

1.- La llum del sol

     1.1. La sortida del sol

     1.2. El migdia

     1.3. La posta del sol

     1.4. El crepuscle

2.- La nit

     2.1. La nit fosca

     2.2. La llum de la lluna

     2.3. La llum dels estels

3.- El foc

     3.1. La foguera

     3.2. La flama (el ciri, l'espelma, la llàntia...)

4.- La llum elèctrica

     4.1. La intensitat de llum

     4.2. El color de la llum

     4.3. La ubicació de la llum (llum directa, llum indirecta...)



C.- El so (allò que sentim, allò que preparem per a sentir)

1.- El silenci

     1.1. A la natura

     1.2. A la cambra

     1.3. A la passejada

     1.4. A l'espai col·lectiu

2.- Els sons naturals

     2.1. El vent

     2.2. L'aigua
            2.2.1. El mar
            2.2.2. Els rius
            2.2.3. La pluja

     2.3. Els animals
           2.3.1. Els ocells
           2.3.2. Els insectes
           2.3.3. Altres animals

3.- La música

     3.1. El cant

     3.2. La música instrumental o vocal directa

     3.3. La música enregistrada
            3.3.1. Clàssica
            3.3.2. Popular
            3.3.3. Actual



D.- El gest (com ens posem, quins gestos fem)

1.- Les posicions d'immobilitat contemplativa

     1.1. Les més habituals (asseguts en cadira, asseguts en banqueta, les mans juntes...)

     1.2. Les posicions de ioga

2.- La caminada

3.- El ritual de grup

4.- El vestit

     4.1. La roba civil

     4.2. La roba ritual

     4.3. L'hàbit

5.- L'objecte simbòlic

     5.1. Les imatges, les icones

     5.2. Altres símbols



E.- El text (allò que llegim, allò que escoltem, allò que comentem)

1.- El text mític

     1.1. La Bíblia

     1.2. Textos jueus

     1.3. L'Alcorà i els hadith islàmics

     1.4. Texts de les tradicions orientals (hinduisme, buddhisme, taoisme...)

     1.5. Mitologies de pobles primitius

     1.6. Mitologia clàssica greco-romana

     1.7. Altres mitologies (incloses les recents, com l'obra de Castaneda)

2.- El poema

     2.1. El poema escrit

     2.2. El poema visual
            2.2.1. Pintura i dibuix
            2.2.2. Escultura
            2.2.3. L'objecte natural (flors, arrels, escorces, fruits, pedres...)

3.- El text profà

     3.1. Textos filosòfics

     3.2. Textos literaris

     3.3. Altres textos





divendres, 4 d’agost de 2017

Crear il·lusions




Turner 1819



"Tot el plaer de la música consisteix en crear il·lusions, i la racionalitat del sentit comú és l'enemic més gran de l'apreciació musical."


Stendhal, a Vida de Rossini (1824)





dijous, 3 d’agost de 2017

Fama i anonimat







"Els que encarnen la divinitat són lliures i mai arriben a un carreró sense sortida. Els que deixen que el càlcul governi les seves vides, treballen àrduament sense aconseguir els seus propòsits. Les lleis rígides i els càstigs severs no són l'obra de grans dirigents; fustigar al cavall una vegada i una altra no és la manera de muntar per recórrer una llarga distància.

(...)

Governar una nació mitjançant l'astúcia és perjudicial per a ella; no governar una nació mitjançant l'astúcia és beneficiós per a la nació.

(...)

La grandesa i la riquesa són famoses; el que és famós és considerat noble i complet. La frugalitat i l'austeritat són anònimes; el que és anònim es considera humil i insignificant. L'abundància és famosa; el que és famós és honorat i afavorit. La pobresa és anònima; el que és anònim és menyspreat i considerat vergonyós. El masculí és famós; el que és famós és distingit. El femení és anònim; el que és anònim és amagat. L'abundància és famosa; al que és famós se li atorga una elevada condició. La mancança és anònima; al que és anònim se li atorga una humil condició. El que té mèrit té un nom; el que no té mèrit no té nom. Però el que té un nom ha nascut del que no té nom; el que no té nom és la mare del que té nom.

(...)

Els reis i els senyors són famosos per les seves obres, els orfes i els indigents no són famosos per les seves obres; per això, els savis es refereixen a si mateixos com a solitaris i pobres que tornen a les arrels. Compleixen el seu treball sense possessivitat, i així es considera beneficiosa la manca d'èxit i la manca de nom es considera adient."


Del Wenzi 10



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)




dimecres, 2 d’agost de 2017

Kindfulness







"Més que mindfulness (consciència plena), toca ensenyar kindfulness: bondat plena.

La bondat és la base de tot. Li diré una cosa molt útil per viure més sàviament... Primer, calma: sense calma, no hi ha claredat mental ni bondat. I sense bondat, no hi ha felicitat ni salut."


Chökyi Nyima Rimpoché a La Contra de La Vanguardia del 01.08.2017





dimarts, 1 d’agost de 2017

Donar forma




Kandinski 1913



"Music is a means of giving form to our inner feelings without attaching them to events or objects in the world."


George Santayana a Little Essays (1920)